Bastint anhels.

Com una amalgama de mans, turmells i colzes, els castells es van bastint i s’acosten al cel per pessigar-ne l’essència i tornar. Tornar a plaça per riure, plorar, xisclar i compartir amb els companys totes les emocions humanes concentrades amb una intensitat de perfum. L’autor ens presenta una selecció d’instants fugaços que ens mostren la força d’una cultura i un país per lluitar, organitzar-se i no defallir. Individualitat i col·lectiu brillen a parts iguals en una simbiosi perfecta. Endinsant-nos-hi, evidenciem com en la gran diversitat humana present en cada construcció, cadascú vetlla per un anhel comú, i ens serveix de model per la vida. Les imatges ens parlen de colles sense important-nos el color de la camisa, sinó l’esperit del moviment. L’humà perd la por al contacte, al tacte d’altri, per tal d’assolir fites comunes, besar el cel i poder-ho compartir.